Col·labora:
La gastronomia ampostina tradicional és la pròpia del Delta de l’Ebre, que utilitza tota mena de productes, naturals o en conserva: alguns es recol·lecten a la natura (bolets, borraines, cargols, marisc...), altres són productes generats per l’agricultura (arròs, carxofes, col, panís, oli, olives...), per la caça (ànec, conill, fotja, granotes, tord...) i per la pesca, sigui al riu Ebre, a les basses del Delta o a la costa mediterrània (anguila, marbre, moixarra, tenca,), altres són productes elaborats (brossat, codonyat, confitures, formatge tendre, licors d’herbes...). Finalment, cal assenyalar la tradició d’elaborar la rebosteria més antiga i tradicional.
Història i etnologia
Podem destacar-ne molts plats, cuinats amb els ingredients més diversos: hortalisses, verdures, cereals, carn, peix, pasta seca, llegums, ous, embotits, etc. Receptes com ara: la col, fesols i arròs; les sopes de frígola, les farinetes de llegum o de panís, l’olla barrejada, l’arròs a banda, la fideuada, les paelles d’arròs, les cassoles d’arròs amb verdures i aus, les faves ofegades, les coques de recapte, les baldanes d’arròs i de ceba rostides o amb ceba i tomata, el conill, els ànecs, les fotges... a la cassola, els torts fregits, l’abadejo esqueixat, l’anguila amb suc, els ous de tenca amb salsa, les cassoletes de peix, el menjar blanc, etc.
Un altre tipus de preparacions eren les destinades al rebost: els xapats o xapadillos d’anguila i de tenca, els escabetxos de carn i de peix, i el frito. Xapar, escabetxar i posar amb oli després de fregir eren unes tècniques de conservació que permetien disposar de carn i de peix durant un temps, més o menys llarg. Els xapadillos es menjaven rostits, després de posar-los a remull perquè recuperessin la consistència. Al rebost també es tenien les tomates en conserva, el mostillo i el codonyat, la mel o les olives, que solien fer-se trencades o posades amb sosa.
Pel que fa a la festa, la cuina tradicional ampostina combinava també tota mena d’ingredients, a pesar que, antigament, i a nivell popular, la cuina festiva no era com ara una cuina extraordinària per la quantitat o per la raresa dels ingredients utilitzats, sinó perquè era una mica més rica que la cuina quotidiana (als recaptes s’hi posava més carn o carn de més qualitat, o es feia pollastre a la cassola, per exemple) i sobretot perquè, en general, les festes més assenyalades de l’any estaven directament relacionats amb algun element de la rebosteria.
Així, per Nadal s’elaboraven pastissets de confitura de cabell d’àngel, borraines: fulles de borraina arrebossades amb ou, llet i farina, i un cop fregides cobertes amb un raig de mel; i figues en paella o paracotes: figues seques, obertes i preparades com les borraines. Per Sant Antoni es beneïen els rotllets de Sant Antoni, fets de pasta de mona. Per sant Blai era típic portar a beneir maçanes i altres fruites, i més recentment les coquetes de Sant Blai, fetes amb ou i farina de blat. Per Pasqua s’elaboraven mones, micos, reganyats i farinoses, farcits de confitura de cabell d’àngel, de moniato o de brossat. Pels vols de Sant Joan era típic fer cócs de maçana, amb farina, ou, oli d’oliva, sucre i diferents varietats de maçanes de l’agredolç; tradició que ha estat substituïda per la coca de Sant Joan. Per festes d’Agost s’elaboraven el panoli, amb farina, oli, sucre i matafaluga; els pastissets de confitura de cabell d’àngel, i les coquetes de sagí, fetes amb farina, ou, sucre i sagí de porc, i algun cóc: el cóc ràpid, elaborat amb farina, llet, ou, sucre i oli d’oliva i llevat (més tard van arribar les gasoses o paperets), i el cóc borratxo, fet de la mateixa manera, però amb un raget de licor.
A més a més d’aquests dolços, en podem destacar també d’altres com ara: el pa amb vi i sucre, el codonyat o les flors de carabassera, arrebossades també amb ou, llet i farina, un cop fregides cobertes amb un polset de sucre o un raget de mel.
