Col·labora:
Les llacunes litorals, anomenades basses al delta, són extensions d’aigua salabrosa situades al llarg de la línia de costa i sempre a prop del mar. El procés de formació de les llacunes està lligat principalment a l’alt dinamisme litoral i fluvial del Delta. Les llacunes que són paral•leles a la línia de costa s’originen normalment a partir d’una badia, en la qual l’intercanvi d’aigua amb el mar va quedant progressivament restringit pel creixement d’una o més barres sorrenques, aquest seria el cas de llacunes com la de l’Encanyissada i la Tancada. En canvi, altres llacunes es disposen perpendicularment a la costa i, sovint, s’han format a partir d’una desembocadura o d’un canal mareal que han perdut funcionalitat com succeeix en els calaixos de Buda o la bassa de les Olles.
Totes les llacunes del Delta en un moment o altre de la seva formació es trobaven comunicades amb el mar i algunes d’ells, com es el cas de l’Encanyissada, encara ho estan actualment pel canal de Sant Pere. Aquesta entrada d’aigua marina més salada condicionava al llarg de l’any les característiques fisico-químiques de les llacunes fent que fossin més dolces i profundes a l’hivern i més salades i somes a l’estiu. Amb l’arribada del conreu de l’arròs al Delta aquest cicle natural es va trencar i va canviar de manera molt evident. Les noves aportacions d’aigua dolça que provinents de la xarxa de rec s’estenen dels mesos de març a octubre fan que en la actualitat les llacunes siguin més dolces i profundes a l’estiu i més salades i somes a l’hivern (quant els arrossars estan secs).
La llacuna de l’Encanyissada es troba al costat dret del delta de l’Ebre, dins dels termes municipals d’Amposta i de Sant Carles de la Ràpita, és la llacuna més gran del Parc natural amb una extensió de 879,23 ha. Presenta una profunditat mitjana de 80 cm i es divideix en dos grans, una cubeta gran que presenta una comunicació amb el mar i una de petita anomenada el Clot que es troben unides per un istme anomenat el Racó de l’Embut.
La barreja d’aigua dolça i salada determina una elevada productivitat en petits organismes que són l’aliment d’aus i peixos, fet que produeix que la llacuna presenti unes elevades i diverses poblacions d’aquests grups d’animals. Això ha motivat que històricament hagi tingut una gran importància en aprofitaments humans com la caça i la pesca. La caça d’aus ha estat una activitat que s’ha realitzat d’una manera tradicional a la llacuna primer de forma privada fins a la creació de la reserva de caça de la llacuna de l’Encanyissada l’any 1986 per la Generalitat de Catalunya. Actualment constitueix l’única reserva de caça d’aus aquàtiques de Catalunya i prova de la importància que ha tingut aquesta activitat a la llacuna és l’existència de la Casa de Fusta, antic refugi de caçadors que va ser portat de Canada i muntat i instal•lat al Delta a principis del segle XX.
La pesca es realitza a la llacuna des de temps històrics i es tenen notícies de la seva importància ja en el segle XII. Els mètodes de pesca tradicionals emprats a la llacuna eren molt variats, gànguils, bussons, rall, tresmalls, etc.; però d’entre tots ells s’ha de destacar la pantena. La Pantena és un mètode tradicional de pesca d’una gran antiguitat i consisteix en un art fix, calat de banda a banda del canal de Sant Pere que comunica la llacuna amb el mar, es composa de dues parts, el cos i les ales. El peix en voler sortir al mar ha de passar per força pel cos, on els pescadors els capturen mitjançant una xarxa mòbil que es pot aixecar des del fons fins la superfície, aquesta pesca es troba gestionat per la cofradia de Sant Pere que en té la concessió des del 1879.
La llacuna de l’Encanyissada és probablement un dels llocs més coneguts i visitants del Parc Natural del Delta de l’Ebre. Al seu voltant podem trobar diferents miradors per a l’observació d’aus i des de la Casa de Fusta es pot iniciar un recorregut a peu (600 m.) o en bicicleta (seguint el carril bici i amb una longitud de 12 Km) al voltant de la llacuna.
Flora:
Els vegetals que ocupen aquests ecosistemes lacustres son molt diversos ja que la diversitat de les característiques de les seves aigües en motiven la presència de diferents espècies depenent de la zona o el temps en que ens trobem. Així podem trobar plantes halófites (adaptades als ambients més salins) com la cirialera vera (Arthrocnemum fruticosum), el jonc marí (Juncus maritimus) i el salat (Atriplex portulacoides); plantes helófites (plantes que viuen en sols entollats o inundats de forma permanent) com el canyís (Phragmites australis) que recobreix bona part del marge de la llacuna i és tan abundant que li ha donat nom i la boga (Typha sp). Finalment, a dins de la llacuna trobem els hidròfits (vegetals que creixen completament submergits en l’aigua) com els macròfits que trobem a les zones més profundes i que reben el nom local de llapons i entre els quals podem trobar la llengua d’oca (Potamogeton pectinatus), Ceratophyllum demersum, Najas marina o Ruppia cirhosa.
Els vegetals que ocupen aquests ecosistemes lacustres son molt diversos ja que la diversitat de les característiques de les seves aigües en motiven la presència de diferents espècies depenent de la zona o el temps en que ens trobem. Així podem trobar plantes halófites (adaptades als ambients més salins) com la cirialera vera (Arthrocnemum fruticosum), el jonc marí (Juncus maritimus) i el salat (Atriplex portulacoides); plantes helófites (plantes que viuen en sols entollats o inundats de forma permanent) com el canyís (Phragmites australis) que recobreix bona part del marge de la llacuna i és tan abundant que li ha donat nom i la boga (Typha sp). Finalment, a dins de la llacuna trobem els hidròfits (vegetals que creixen completament submergits en l’aigua) com els macròfits que trobem a les zones més profundes i que reben el nom local de llapons i entre els quals podem trobar la llengua d’oca (Potamogeton pectinatus), Ceratophyllum demersum, Najas marina o Ruppia cirhosa.
La gran quantitat de nutrients que tenen les aigües de les basses provinents de la barreja periòdica d’aigua salada i dolça doten d’una gran productivitat a aquests ambients. Fruit d’això les poblacions d’aus i peixos presenten una elevada biodiversitat i unes poblacions de mida important. Pel que fa a les aus cal destacar les grans concentracions d’anàtids (Anas sp), fotges (Fulica atra), corbs marins (Phalacrocorax carbo) que trobem a l’hivern, mentre que a la primavera i a l’estiu les ardeids com el agró (Ardea purpurea), l’esplugabous (Bubulcus ibis) o el martinet blanc (Egretta garceta) fan servir els marges de la llacuna per reproduir-se juntament amb altres espècies com els fumarells (Chlidonias sp) i xatracs (Sterna sp). Al llarg de tot l’any podem observar espècies com el flamenc (Phoenicopetrus ruber) o el cabussó emplomallat (Podiceps cristatus).
La llacuna és un dels ambients amb més diversitat ictiològica per les esmentades variacions fisico-químiques que experimenten les seves aigües al llarg de l’any, així espècies com el fartet (Aphanius iberus), les llisses (Mugil sp), llobarros (Dicentrarchus labrax), orades (Sparus orada) i llenguados (Solea sp) utilitzen les llacunes per reproduir-se i conviuen amb espècies d’ambients d’aigües continentals com l’anguila (Anguilla anguilla) o la carpa (Cyprinus carpio).
