Col·labora:
Les barraques del delta de l’Ebre formen part del patrimoni arquitectònic popular i tradicional d’Amposta. Pertanyen a una tradició mil•lenària (per l’arqueologia sabem que es remunten al neolític), encara avui universal, de construccions senzilles d’estructura i elaborades amb els vegetals i el fang propis de cada indret.
Són construccions humils, senzilles, resistents i funcionals, que guarden un gran equilibri ambiental i paisatgístic amb el seu entorn natural, perquè era en aquest entorn on s’aconseguien les matèries bàsiques per construir-les: la brossa, les canyes, el fang i la fusta.
Durant segles, han estat habitades, de forma temporal o durant tot l’any, per diferents col•lectius d’habitants del Delta: pescadors d’aigua dolça i d’aigua salada, caçadors, guardes, pagesos i jornalers de l’arròs, pastors, peons saliners, pràctics, soldats... En conjunt, estan documentades des del segle XIII, i la seva màxima expansió va ser entre finals del segle XIX i els inicis del segle XX, coincidint amb la colonització agrícola arrossera del delta de l’Ebre.
Responien a una tipologia molt simple: planta rectangular, esquelet de fusta i coberta vegetal a doble vessant sobre petites parets verticals o descansant directament a terra. Aïllades (a la costa, el riu, les basses, les finques) o en agrupaments (urbans o no), el sòl era sempre de terra aspriva, dura i sense mescla; es cuinava a terra sobre el foguerill (un senzill trespeus), i el fum podia sortir lliurement a través de la coberta vegetal. La única obertura era la porta, fos lateral o frontal, de fusta o bé de roba. En cas d’existir, només hi havia una finestra molt menuda, sense ventilació, que a penes deixava entrar la llum.
Les construïen els mestres barraquers, amb materials naturals: brossa, canya (Arundo donax), fang, fusta, palla de blat o el pallús, i manufacturats: calç, cordell d’espart, sacs de jute o bé d’espart, tatxes o claus i tatxes d’entrebigar. Primer feien l’esquelet de fusta amb els puntals, l’anguileta, la carena i les costelles, després cobrien les parets de canyissos, i feien la distribució interior, generalment formada per dos o tres compartiments: la cuina, el dormitori (que sovint tenia tots els llits) i la zona de rebost; finalment s’arrebossaven les parets interior i exteriors amb fang mesclat amb palla o pallús. Un cop ben seques, es cosien els manolls de brossa a la coberta; per impermeabilitzar encara més la barraca aquesta s’emblanquinava amb calç amerada, a la que s’afegia una mica de blavet.
A partir dels anys 1960, a Amposta i arreu del Delta, les antigues barraques tradicionals van anar desapareixen, substituïdes per masos i casetes de camp, fetes amb materials llavors recentment apareguts: el ciment, el tovot i la uralita. Eren materials més sòlits i duradors, que no calia reparar o reposar tant sovint com en el cas dels materials naturals utilitzats durant segles en la construcció de les barraques tradicionals. A partir dels anys 1980, quan les barraques tradicionals començaven a escassejar en el paisatge deltaic, la barraca va esdevenir un dels símbols del Delta.
En els últims anys, han experimentat una considerable revifalla. Els anys 1990, diversos entusiastes particulars d’Amposta i Deltebre van revifar la seva construcció, convertint-se més tard en empreses; des de llavors, per encàrrec de les administracions o de particulars, n’han bastit gairebé un centenar, no només al terme municipal d’Amposta, també als termes de l’Ampolla, Amposta, Deltebre, Sant Carles de la Ràpita i Sant Jaume d’Enveja.
Actualment, a Amposta es poden algunes barraques es poden visitar: la barraca del restaurant l’Estany i la barraca de l’Agrobotiga del Parc Natural del Delta de l’Ebre, situades al costat de l’Encanyissada, i també la reconstrucció d’una barraca exposada al Museu Comarcal del Montsià.
