La Veu de la Ciutat: Un Passeig per Amposta

Hi havia una vegada, a la vora del majestuós riu Ebre, una ciutat anomenada Amposta. Rica en història i amb una natura incomparable, la ciutat bategava amb la vida dels seus habitants, però, com qualsevol lloc, també arrossegava les seves ombres i deficiències.

Un matí de primavera, la Marta, una veïna compromesa amb la seva ciutat, va decidir sortir a passejar per entendre millor els problemes que molts comentaven però que pocs s’aturaven a observar.

Els carrers cansats
Va començar caminant pels carrers del centre, però no li va caldre gaire estona per notar el primer problema. L’asfalt estava esquerdat, amb clivelles i sots que feien que els cotxes rebotessin i els ciclistes frenessin amb precaució. La Marta pensava: "Si els carrers parlessin, segurament cridarien per un bon manteniment."

L’aigua que es perdía
En girar la cantonada, es va trobar amb un petit toll d’aigua que no havia d’estar allà. Una canonada vella havia cedit, i una fina línia d’aigua clara s’escapava, com si la ciutat plorés. La Marta pensava dintre seu... "Una ciutat com Amposta no es pot permetre perdre un bé tan preuat i essencial com l’aigua".

Els carrers bruts
A mesura que avançava, es fixava en les voreres i les places. Papers, fulles seques i deixalles s’amuntegaven a les cantonades. La Marta recordava com de petita jugava en uns carrers nets i cuidats. "On ha quedat la neteja que abans feia lluir Amposta com un diamant al costat de l’Ebre?" es preguntava amb tristesa. També recordava a aquelles persones que anaven amb el "cabasset" i una escombra gran anant carrer per carrer... Quins temps aquells...

Cases ocupades i habitatges absents
En passar per un barri antic, va observar algunes cases amb finestres tapades i portes trencades. Algunes estaven okupades, mentre que altres restaven buides i abandonades, com si esperessin una oportunitat per tornar a ser plenes de vida. Mentrestant, molts joves i no tant joves de la ciutat no trobaven habitatge assequible per començar els seus projectes de vida. "És una contradicció dolorosa", reflexionava, "tenir cases sense gent i gent sense casa."

Els comptes que no quadren
Finalment, la Marta es va aturar a la plaça major, on un grup de gent discutia sobre les finances de la ciutat. Es deia que una part molt gran del pressupost es destinava al personal de l’Ajuntament, però els resultats no es reflectien al dia a dia de la ciutat.
Alguns deien que hi havia sobrecàrrega de llocs innecessaris; altres defensaven que la plantilla era imprescindible. Sigui com sigui, el sentiment general era que calia gestionar millor els recursos.

Un futur esperançador?
Quan va tornar a casa, la Marta estava esgotada però decidida. Tot i les deficiències que havia vist, creia fermament que Amposta tenia el potencial per recuperar la seva brillantor. La clau era que la veu dels ciutadans fos escoltada i que s’invertís amb seny en el que realment importava: els carrers, l’aigua, la neteja, els habitatges i el benestar col·lectiu...

Al capvespre, mentre mirava el sol amagar-se darrere del riu, la Marta va somriure. Sabia que no estava sola, que molts altres habitants estimaven Amposta i estaven disposats a lluitar per fer-ne un lloc millor. Al cap i a la fi, una ciutat no només es construeix amb recursos, sinó amb els somnis i l’esforç dels qui hi viuen.

Però per allí on anava demanava tranquil·litat...que tenim un vaixell!