L’1 d’octubre

Aquestes darreres setmanes ens costaran d’oblidar. Han estat l’embat definitiu d’un procés que llargament em estat caminant i que ens ha de conduir a l’establiment de la República catalana.

El punt àlgid de tots aquests dies fou sens dubte el passat dia 1-O amb el referèndum d’autodeterminació. Els dies previs van estar marcats per les actuacions judicials d’un estat espanyol entestat en no deixar-nos fer-lo. La intervenció dels comptes de la Generalitat, els escorcolls a mitjans de comunicació o impremtes buscant paperetes o el desplegament totalment fora de lloc i proporció de les forces policials de l’estat són algunes de les accions que ens demostren quin és el diàleg que ens ofereixen des de Madrid.

Ara bé, no hi ha dubte que les accions més greus que em sofert aquests dies han estat la detenció del Secretari d’Hisenda, el rapitenc Lluís Salvador, entre altres, amb unes acusacions fora de tota lògica judicial i amb uns procediments més que qüestionables, o el fet de citar a declarar més de 700 alcaldes i alcaldesses pel simple fet de, seguint el que el Parlament de Catalunya havia aprovat, cedir espais municipals per a poder posar urnes i que el poble expressi lliurement la seva voluntat.

El nostre alcalde, Adam Tomàs, és un d’aquests alcaldes. Fou citat a declarar a Tarragona el passat 21 de setembre, només per permetre que tots els ampostins i ampostines féssim ús del nostre legítim dret de vot. Es veu que és més greu posar unes urnes que finançar amb diners en B un partit polític. En moments com aquests és quan de veritat es demostra de quin costat està el poble, doncs més de 200 veïns van acompanyar-lo a la fiscalia, més enllà del fet que l’haguessin votat o no. La defensa dels nostres drets va més enllà del fet polític. L’atac anava a l’alcalde com institució, i per extensió, a tots nosaltres. Els nostres drets han costat molt d’assolir i no podem permetre que siguin trepitjats per qui no vol parlar, per qui no sap escoltar, per qui només té una negativa per resposta.

Durant aquestes darreres setmanes hem hagut de veure i viure situacions que crèiem totalment superades. Molts només les coneixíem d’haver-les llegit o vist per la televisió o que qui les havia viscut anys enrere ens les havia contat. Pensàvem erròniament que era cosa del passat, d’aquell passat gris i fosc dels dies del NODO. Durant tots aquests anys ens havien fet creure que havien canviat, que eren uns altres. Però no. Aquells que es deien demòcrates continuen sent els mateixos i després de tant de temps s’han tret la careta per a demostrar-nos que han tornat. Bé, no han marxat mai. Els fills i nets de tots aquells són qui estan ara al capdavant de les institucions de l’estat.

I l’expressió màxima de qui són fou la seva execrable actuació el dia 1 d’octubre. No ens podíem esperar de cap manera que el poble de Catalunya fos tan contundentment atacat, amb una força fora de tot control, pel simple fet de defensar unes urnes i uns vots. Moltes ciutats van ser visitades pels cossos policials i militars (la guàrdia civil és un cos militar) espanyols, entre elles Roquetes, Móra la Nova o Sant Carles de la Ràpita. Els nostres veïns rapitencs van viure a primera hora del dia una brutalitat desmesurada i unes mostres d’odi que no tenen cabuda en un estat suposadament democràtic.

A Amposta, per sort, no vam patir la seva visita. La idea de centralitzar la major part dels col·legis electorals al pavelló firal (tret de la Lira, la Filha i el Poblenou) segurament va fer que aquell dia la nostra ciutat tingués una jornada electoral relativament normal. Els nervis, la tensió i el neguit es podien notar, però també les ganes de canvis, la il·lusió i un sentiment de complicitat entre tots. Molta gent va estar des de ben entrada la nit fins a darrera hora del mateix diumenge en peu defensant el nostre dret de vot. Quan tot un poble es conjura per bé major no hi ha qui pugui parar-lo.

Ho vam pogut veure des de llavors amb les molts concentracions que hem viscut a la nostra ciutat. Ens hem trobat quan ha calgut, on ha calgut i a la hora convinguda. La força d’un poble decidit no té aturador. Hem d’estar tots molt orgullosos. Som una societat madura i cohesionada i ho hem demostrat sobradament. Els ampostins i ampostines hem demostrat sobradament què volem. No podran treure’ns la nostra determinació i els nostres anhels de llibertat.

Interpretant la decisió de la ciutadania amb els resultats de l’1 d’octubre, el nostre President va proclamar el passat 10-O la nova República. És cert que al mateix moment va suspendre’n la seva aplicació, buscant una oferta de diàleg per part de Madrid o una mediació per algun agent extern. Però la seva resposta ha estat de nou la repressió i la força. No han tret les forces policials del país, han citat a declarar els caps dels nostres mossos d’esquadra i han atacat de manera rastrera un dels pilars de la nostra societat, l’ensenyament. La seva deriva autoritària i opressora ha arribat a l’extrem d’empresonar els dos principals agents socials de Catalunya, els presidents de l’ANC i d’Òmnium per organitzar les mobilitzacions més grans i més pacífiques de la història d’Europa. No sabem fins on podrà arribar la seva bogeria.

És per això que hem de mantenir-nos ferms i serens. Units i còmplices. Ens en sortirem. Aquests dies tèrbols passaran i donaran pas a nous dies on tot estarà per fer, però que ho farem entre tots i serem tots nosaltres qui decidirem com fer. Fem-nos confiança.